5. La vida en una caserna de Clermont-Ferrand

El Centre d’hébergement des refugiés espagnols de Clermont-Ferrand es va obrir l’any 1937 a la caserna Gribeauval, en desús a causa del desarmament posterior a la Primera Guerra Mundial. Es trobava a l’avinguda Carnot, un carrer molt transitat. A l’entrada hi havia una tanca de ferro amb dos petits edificis de control a banda i banda. Els gendarmes custodiaven la porta. Els refugiats, dins uns horaris, tenien llibertat per sortir a l’exterior del recinte fins que es produí la retirada i l’exili del febrer de 1939, i un notable increment d’internats. Al capdavant del centre hi havia un director que era francès. L’edifici principal de la caserna va servir d’allotjament. Eren habitacions grans amb lliteres, una per als nois i els homes grans que estaven sols, i una altra per dones i fills i matrimonis grans. A banda d’aquestes habitacions comunitàries, hi havia alguna habitació petita ocupada només per una família.

Allotjament: “Ere una sala més gran que el menjador, més gran ui sí, i hi havie 30 ó 40 llits, hi havie, amb una allí, noies i dones i els nois eren a part, amb un altre puesto com allí però a part i els vells i les dones dormívon junts, d’Alós dormívon junts” (Mercè Comenge Fortet, gener 2008)

Allotjament: “Hi havie habitacions individuals, que dormívom nantri, dormívom la meua mare, jo, i la meua tia, tots a la mateixa habitació. A después hi havie habitacions una miqueta més grans que eren amb lliteres, bueno amb llits o … més grans que potser ja n’hi havie deu o dotze o el que fos. Per natri teníom una habitació petita… bueno, petita tampoc, però bueno no ere gaire gran, sí” (Àngel Marqués Perot, maig 2008)

La cuina era gran i estava situada en un edifici diferent del que hi havia les habitacions. Al costat hi havia un magatzem per als aliments al capdavant del qual hi havia Maria Gausiach d’Isil; estava ben organitzat i amb prestatgeries plenes de menjar. Ens consta que van treballar a la cuina Remedios Cerdà Opistan de Tavascan, Marcel·lina Llorens Teig d’Alós, i Camila Perot d’Estaon. De bon matí hi havia un esmorzar a base de cafè amb llet que es distribuïa en uns pots metàl·lics, després el dinar i el sopar es servia en un gran menjador. Per berenar es repartia una llesca de pa amb xocolata. El record que tenen els informants pel que fa al menjar és que era abundant i elaborat. Diverses noies servien el menjar a taula i s’encarregaven de recollir els plats en finalitzar. Entre les noies que feien aquesta tasca hi havia la Mercè Comenge Fortet, de València d’Àneu, la Rosa Llorens Teig, d’Alós i la Teresa Larriba Cerdà de Tavascan.

Rebost: “El magatzem estave al mateix edifici però a prop de la cuina, però a planta baixa eh. Sí, allí hi havie unes estanteries de xicolate, pots de llet, de mermelada i de tot eh!” (Àngel Marqués Perot, maig 2008)

Cuina i magatzem: “Ella [Camil·la Perot] ere encarregada de la cuina, feve tot lo menjar ella. I allavons la Torreta de Gil, aquella estave al magazem. Com que la Torreta de Isil sabive parlar el francès i la meua mare també, així s’enteniven amb els jefes” (Àngel Marqués Perot, maig 2008)

Menjar: “Havia vist a vegades posar-hi uns bistecs o de toro que en deven dir o de bou, bistecs grans allà en aquella perola a fregir i no mos faltave re no” (Àngel Marqués Perot, maig 2008)

Dins i fora del centre

Moltes de les dones que estaven refugiades al centre realitzaven tasques quotidianes com ara netejar les habitacions, ajudar a la cuina o repartir el menjar. Aquestes feines no eren remunerades. Les cuineres però percebien un petit sou pel seu treball. Els treballs remunerats els feien persones que sabien parlar francès. També hi havia refugiades que treballaven cosint i fent tricot dins el centre. Una dona de Clermont-Ferrand els hi encomanava la confecció de peces de punt i els hi pagava la feina. Amparo Marsan Ordi, de casa Paredé de Son hi va treballar. Algunes dones treballaren fora, com Mercè Comenge que, durant un temps, sortia de la caserna cada dia per anar a treballar a una casa dels afores de la ciutat. El fet de disposar d’un petit sou permetia anar a comprar als grans magatzems Prisunic coses com paper de carta, segells, llana per fer algun jersei o, fins i tot visitar l’estudi d’algun fotògraf, i anar als balls.

Cosint: “Ere una sinyora que anave allà que ere la qui els donave feina [...] ere la quina els dive per exemple feu-me aquestos mitjons, feu-me un jarsé, feu-me això, feu-me allò i se’ls hi tornave a emportar i els donave unes pessetes o algo guanyaven allí. Els servie pels mal gastos” (Josep Rosell Marsan, novembre 2007)

Costura: “Penso, segons les seves cartes, que ajudava a les feines diàries i que també feia costura” (Liliane Salvetat, novembre 2007, traduït del francès)

Servei domèstic: “Jo me’n vai ‘nar a treballar en una casa, van dir que el que vulgués treballar que treballés, me portaven cada dia amb cotxe, cada dia a la nit i al matí me venien a buscar” (Mercè Comenge Fortet, gener 2008)

Al Prisunic: “sortívam a fora, no? Vam fer una fotografia allà amb un fotografo però a fora i jo encara se me’n recorde més que, la meua mare sabie fer jarsés i va anar allà al Preu Únic i va comprar llana. Estava més content amb un jarsé alt amb una cremallera que portava, anava fins aquí tapat, ai què content estava, mudat que anava llavons amb aquell jarsé! [...] el Preu Únic, uns magatzems. Ere bastant gran, hi havie unes plantes, dos o tres plantes, hi havie de tot allí!” (Àngel Marqués Perot, maig 2008)

Al ball: “Después hi havie dos nois que mos acompanyaven al ball també. (...) Eren espanyols eren de famílies espanyola (...) i mos portaven amb un ball i n’hi havie moltes parelles i ballaven i quan estàvem servits, antes de que arribés l’hora, venga…” (Mercè Comenge Fortet, gener 2008)

Amb l’arribada dels refugiats procedents de la retirada del febrer de 1939, es prohibeix l’accés a l’exterior i es restringeixen al màxim les sortides del centre. L’Àngel Marqués, que havia assistit a classe en una escola francesa propera a Gribeauval, haurà de deixar d’anar-hi. Llavors anirà a les classes que una miliciana juntament amb d’altres mestres, impartien al mig del pati de la caserna. Les condicions de vida dins de la caserna, de ben segur empitjoraren amb l’increment del nombre de persones acollides. De totes maneres, les condicions a la caserna Gribeauval i en general als diferents centres d’acollida que hi havia en molts departaments francesos disten molt de ser lamentables com les dels camps de concentració de 1939. A l’hospital de Clermont-Ferrand, l’Hôtel-Dieu, els refugiats també hi foren ingressats sempre que fou necessari, i sempre ben tractats.

Escola al pati: “Que me’n record que hi havie una noia, una noia, que deve tindre una trentena d’anys, que aquella ere miliciana (...) al principi quan érom sols, bueno que nomès hi érom els d’aquí, ja et dic els de la vall d’Àneu i aquí, de crios no n’hi havie gaires de la meua edat, allavons me portaven en una escola francesa. i quan va vindre tota la desbandada, allavons… bueno que se van arroplegar tots allí, allavons mos feven… en un pati, mos feven estudi en espanyol, les mestres” (Àngel Marqués Perot, maig 2008)

A l’Hospital: “Sí, passave visita el metge (...) no l’enteniva però es feven entendre, no se com dir-li posave una mica com naltres d’allò. Hi havie un noi espanyol que feve molts anys que ere allí, me venive a veure que es veu que ere un pretendent però me venive a veure i ell els hi dive als metges com estava, sí, sí.” (Mercè Comenge Fortet, gener 2008)