4. La fugida d’Alós

Entre el 27 de maig i l’1 de juliol de 1938 la inseguretat, la por, la repressió, els assassinats i també les deportacions de població civil van fer que una bona part dels habitants que encara restaven a Alós es determinessin a marxar. La por es fonamentava ja en experiències properes de repressió i assassinats. El 17 d’abril al Prat del Fuster de Sorpe van ser executades onze persones. El 24 de maig nou persones de la vall d’Unarre foren assassinades a l’Hostal d’Aidí. Novament el corresponsal de La Dépêche recull un testimoni clau, d’un adult, en el moment precís de l’exili.

“Des de fa un temps els refugiats eren esporàdics. La tarda del dissabte i el matí del diumenge 29 de maig, hem vist arribar 41 nous refugiats a Seix: homes, dones i nens, vinguts dels darrers pobles de la vall de la Noguera Pallaresa. La major part són d’Alós [...]. Preguntats sobre aquest èxode tardà, ja que els nacionalistes ocupen aquesta vall des de Pasqua, tots són unànimes a declarar que la seva existència havia esdevingut impossible, tant des del punt de vista dels queviures com en relació a la inseguretat. Un d’ells, J. Diu [Jaume Diu Tusal, el fuster de Pixeu], 60 anys, ens diu que durant 22 anys va viure a Tolosa. Ens explica en bon francès com el poble espanyol sofreix en aquest moment, físicament encara més que moralment. Li passem doncs la pl0ma: «Sóc un propietari bo d’Alós, on vivia còmodament. L’any passat en raó dels esdeveniments que van trastocar el nostre malaurat país, vàrem constituir un comité local republicà, del que era president. El Tort d’Alós, del que deveu conèixer la fama, n’era el secretari. Aquest, amb tants d’altres, va passar els ports des dels primers dies de l’arribada de les tropes franquistes a Esterri.
Tots els que estàvem marcats hem de viure permanentment dins l’angoixa, a disposició d’una patrulla. Sabíem la sort que ens esperava a causa de que tanta bona gent d’Esterri o d’altres llocs han estat diàriament martiritzats i afusellats. D’altres han estat evacuats cap a destinacions desconegudes i mai més han donat senyals de vida. Des de que els republicans donen signes d’activitats a les muntanyes, de Campirme fins a Tremp, reforços nacionalistes arriben diàriament a Esterri i fins a Isil. Dijous passat [26/05/1938], cap a les 9, 17 Guàrdies Civils van arribar a Alós i van requisar el bestiar i els queviures. També van mirar de detenir els destacats del poble, que ja havien fugit quan els Guàrdies es van acostar al poble. El nostre poble que fins aquell dia només havia rebut la visita d’algunes patrulles ha estat doncs ocupat. Ha seguit la sort dels pobles d’avall a la Ribera on la població és desposseïda de bestiar i queviures i delmada per execucions sumàries. Així doncs, per escapar de la gana, dels actes més que bàrbars i, alguns de nosaltres, de la mort segura, després d’una cruel espera, hem abandonat cases i bens per arribar a França on comencem a respirar malgrat el nostre trist final [...] J-D».” (La Dépêche, 31/05/1938)

Una seixantena de persones procedents d’Alós, de casa Jaumetó, Cabalet, Peian, Peiró, Pixeu, Sanet, Vinyau, Guillem, Marieta, Miqueu, i Sans, de casa Torret d’Isil i un matrimoni de Son van decidir fugir conjuntament. Gairebé tots foren conduïts fins a un centre internament per a refugiats a Clermont-Ferrand, departament de Puy-de-Dôme. A través dels records dels infants que visqueren aquest exili i que avui són els únics que el poden explicar en primera persona, es posen de manifest alguns detalls interessants. Alós continuava sense estar ben bé ocupat però els seus habitants començaven a patir la presència més continuada de tropes franquistes. Així ho mostra l’atestat i el mapa que els gendarmes van fer uns dies més tard quan interrogaren una unitat d’exploració republicana que va entrar a França per Salau.
Aquell dia 26 de maig de 1938 la Guàrdia Civil es presentà a Alós de bon matí, preguntant per alguns dels veïns.

“Su padre [Antoni Palacín Badía] dice que estaba en la plaza y llegó la policía y le preguntaron si conocía a Antonio Palacín, el de casa Sanet, y entonces él dijo: «pués mira ahora pasó por allá abajo que iba por aquella…» digo, tuvo coraje, ¿fuerte, eh? que otro pues dice «sí, soy yo». Uh! Lo enganchan y lo matan como… [...] y él se marchó del otro lao, ¿qué te parece?” (Juliana Boada, agost 2007)

Els guàrdies també anaren a la taverna de casa Jaumetó, preguntant pel cap, Joan Cortina Esplandiu. Antònia Vidal, la seva esposa, va dir que era en unes bordes molt allunyades, amb el ramat i que trigaria a tornar. En Joan en realitat havia anat a França a buscar contraban. Cap al vespre, amb la casa plena de guàrdies, Antònia Vidal, que estava embarassada, Mercè Comenge (una noia de 15 anys que estava llogada a la casa), i els dos fills del matrimoni es van escapar per una finestra i van fer cap al paller sense ser vistos. Durant aquell dia les famílies van anar organitzant-se i de nit uns quants es van anar concentrant a la serradora d’Alós. Des de la Molina van continuar fins a la borda de Socampo on ja hi havia més gent que també havia fugit. Allí es van poder resguardar de la pluja. Al matí, ja amb sol, continuaren el viatge muntanya amunt, fins que aviat trobaren neu.

Casa Jaumetó: “quan ell va arribar vam passar cap al paller, que hi havie una altra porta falsa [...] ja sabívem que ere l’hora que arribave, i li vam dir, i va dir «donques marxem, marxem, marxem corrents»” (Mercè Comenge Fortet, gener 2008)

Casa Sanet: “Vam sortir d’aquí [del poble d’Alós] penso que devien ser les dos o les tres del matí i un record que tinc que la padrina, a baix tenívom gallines i per no perdre temps per desangra•ls, els talle el coll i els caps saltaven a un costat i el cos a l’altre, una escena de... horrible, diguem.” (Antoni Palacín Cortina, agost 2007)

Els que es queden i els que marxen: “Era allí [a casa] i tots me cridaven del carrer, bueno ja ho sabiva del dia antes [...] que volien marxar sí, tots baixaven pel carrer aquest d’atràs i tots me cridaven i jo uns plors perquè marxaven i els vai ‘nar a acompanyar un tros de camí [...] allí mos vam acabar de despedir i ja dic jo amb uns plors i jo cap aquí i els altres cap allà” (Antònia Caujola Juanati, maig 2008)

La neu al port: “La petita [Pilar, la neboda] el meu germà se la va posar… tenia un mes... pujàvem la muntanya i hi havia neu a la muntanya i llavors se la va posar dins de la camisa… [silenci] sí!” (Palmira Llorens Teig, maig 2008, traduït del francès)

El dia 27 de maig travessaren el port de Salau. Van iniciar el descens i aquella nit alguns van dormir a la borda de Pouilh, a mig camí entre el cap del port i el poble de Salau. El dia 28 arribaren a Salau i, segurament, trobaren els gendarmes per primer cop. Les dones i nens de casa Jaumetó, Antònia Vidal, els seus fills Maria i Joan Cortina i Mercè Comenge van continuar immediatament el viatge cap a Seix. El motiu fou l’estat de gravidesa i de salut d’Antònia Vidal, que necessitava assistència mèdica a Seix i quatre dies de repòs a l’hospital de Saint-Girons. La resta de refugiats no foren fitxats aquell dia, segurament arribaren a un pacte amb els gendarmes, molts d’ells es coneixien dels negocis de la frontera. Les famílies van romandre allotjats en cases de Salau i els caps de casa es van quedar amagats a la muntanya. En el moment en què van decidir continuar el seu viatge cap a l’interior de França, les famílies es van separar. Els homes joves van romandre amagats a les muntanyes mentre que les dones, els infants i els vells van ser traslladats de Salau a Seix en autobús. A Seix els hi van prendre les dades personals i van passar una revisió mèdica en la qual se’ls va vacunar contra la verola. Al dia següent, agafaven el tren a Saint Girons fins a la ciutat de Clermont-Ferrand on serien acollits al Centre d’hébergement des refugiés espagnols, instal•lat des de 1937 a l’antiga caserna Gribeauval.

Els homes joves continuaren amagats a les muntanyes tot l’estiu, observant la situació. Al mateix temps recuperaren bestiar i el portaren clandestinament a França. Evitaven així ser expulsats de França. Finalment gairebé tots entraren a França clandestinament per reunir-se amb les seves famílies.

Al poble de Salau: “no hi havia res, era veritablement un desert, dos o tres cases que el meu germà gran coneixia perquè feia una mica de contraban” (Palmira Llorens Teig, maig 2008, traduït del francès)

Allotjats a Salau: “Vam baixar a Salau, i a Salau no sabíem si marxàvem o si ens quedàvem, llavors el meu germà gran [Nando Llorens] que estava amagat amb Sanet, estaven amagats a la muntanya i deien «no marxeu encara, no us feu veure, que potser allà baix la policia marxarà, Franco marxarà i podrem tornar a casa. I finalment ells es van quedar a la muntanya” (Palmira Llorens Teig, maig 2008, traduït del francès)

Estiu a la muntanya: “el meu pare va visquí tot l’estiu aquí a veure si podie salvar algun animal, perquè tenien molt, unes tres-centes ovelles, cabres, vaques i eqües, gallines, i ell voltant, voltant i pensave sempre si tot se calmave i tornar i donc después va haver... se va retirar igualment cap a França i allí visquive clandestí perquè la policia l’haurie enganxat.” (Antoni Palacín Cortina, agost 2007)